Casa i la última llum del dia

Tot és un caos al nostre voltant, sense que sigui una metàfora. En una vista aèria de l’habitació, som la clariana entre el desordre. Estirats com estem, no el veiem; si no el veiem, no hi és. Jo veig el camp per on passejo els meus dits. Amunt i avall, amunt i avall. Són cametes que pugen i baixen pel teu relleu.

Les teves carícies maten els malsons i saben fer el que no sé jo. Em queden els pensaments suaus i llisos com la teva pell, i els ulls atrapats en aquest camp. Amunt i avall, amunt i avall. La llum blava ens deixa veure les cares i et reconec molt dins. Toques un botó i el caos queda amb el caos, un metre més a baix.

I es passegen els meus dits. Amunt i avall, amunt i avall. La teva mà acariciant-me el braç, un petó que deixes al meu cap, llum blava i un botó: lluny de mi, el caos és caos.